A mi, la plaça de Sant Felip Neri em sembla un dels racons amb més encant de Barcelona. Es tracta d'una petita plaça que convida a estar-se i badar una estona, per LA seva gràcia senzilla i la seva tranquilitat. Al bell mig hi ha una font octogonal desde la que podem contemplar la façana barroca de Sant Felip Neri, un temple de 1752 sense massa pretensions però que integrat en el conjunt dóna a la plaça un acabat també espiritual. Ja des de petit, el meu pare em comentava que les ferides de les pedres eren el record dels afussellament que allà es produiren durant la Guerra Civil, però amb els anys m'he assabentat que són els esquitjos fatals d'un bombardeig que el gener de 1938 va matar en aquell mateix indret a 38 persones, sembla que força d'ells infants. La Catedral i els seus voltants foren un objectiu en diverses ocasions, fins al punt que l'Avinguda de la Catedral té actualment la seva sorprenent amplada en el garbuix d'estretors dels carres del voltant gràcies, o pena, dels espais que tals bombardejos van desertitzar.
Al costat de l'esglèsia podem contemplar l'antic edifici que donava cobertura al gremi de sabaters. Actualment és el museu del calçat i sembla haver-se integrat, no només arquitetònicament, sinó també afectivament al conjunt després del seu trasllat pedra a pedra des del desaparegut carrer de Corribia l'any 1943, amb orgull renacentista. Vegeu com els símbols dels sabaters i el lleó del seu patró, Sant Marc, delaten la seva funció.
Al seu costat la casa del gremi de calderers, del segle XVI, evidencia també una història de trasllats, passant des de l'altre banda de l'aixample, prop de Lesseps, per després venir fins aquí des del seu bressol a la plaça de l'Oli, el fantasma de la qual passeja perdut i desorientat pel que ara és Via Laietana.
Ves per on que una plaça dibuixada per edificis nadius i d'altres de nouvinguts esdevé un racó de pau, encontre i patrimoni comú, la bellesa del qual és el seu conjunt
Entrades
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada